IMPLOSIONS IMPUGNADES
www.deja-vou.com


“...les pràctiques artístiques, per anòmales i heterodoxes que semblen i malgrat la seua sincera implicació amb un lloc i un context real donat, no són el motor de les transformacions que operen en aquest lloc, sinó un element més, una interferència, una mediació entre alguns dels components d’aquest lloc, una mostra del fet que qualsevol lloc és sempre un lloc de ningú i per a tot”.
M. Perán (2002)


És clar, no sóc jo el primer en descriure aquests temps com a temps d’individualisme extrem. Individualisme que ha anat assentant-s’hi com a referent (des d’una revolució de les necessitats fins acabar en una ètica hedonista) i que ha anat atomitzant-nos poc a poc i buidant-nos de finalitats socials i sense sentit, abocant-nos dins d’un temps en el qual l’autoconsciència ha substituït a la consciència de classe.

Però també és cert que això no vol dir que tots estem sota un control invisible, ni que un sistema aliè ens lligue de per vida a un mateix imaginari d’allò cultural, social o polític. Tindrem que eixir d’aquell espai en el qual la pràctica de l’art possibilite la representació i reconfiguració d’aquells espais que queden ocults a aquella mirada global i homologadora, i així passen a ser pensats com espais d’experiència de la realitat.

I ací és on el concepte d’allò artístic és podria dissoldre (fora, no cal dir-ho, d’aquella idea romàntica en la qual “l’artista apareix com algú fora del món”) i metamorfosejar-se com una nova redefinició, per a reprendre’s amb més eficàcia i credibilitat. Un art de la realitat per allunyar-se’n del món de l’art i per apropar-se’n al món real, al espectador real; un art de la vida quotidiana que puga elevar-se per damunt del domini de l’experiència; per apropar-se a les coses mateixes. Ja no és temps de generar nous mons: es tracta d’actuar, intervindre i observar.

Hi ha que intentar subvertir, transgredir les regles actuals de l’art per intentar arribar al món real. No es tracta de mimetitzar-se amb models ja experimentats. Del que es tractaria seria de presentar la realitat més enllà de l’art i amb la possibilitat de presentar allò real del subjecte més enllà de la cultura. (Cal recordar que jo utilitze l’expressió “allò real” en el sentit lacanià de fractura de la realitat, i posar així les coses al seu lloc, si en tenen!).

D’aquesta manera, jo me he proposat traure l'ésser humà que tinc a dins de l’artista per a seguir com un mediador entre la subjectivitat contemporània i allò real. Per a la subjectivitat contemporània, allò real és, al mateix temps, tant el que ens fa falta com el que ens sobra, davant dels quals cal reaccionar, viure o resistir.

El projecte que duc endavant és mou entre la voluntat de crear relats que ens deixen entendre aquests models de representació contemporània ( paradoxes ) i, al mateix temps, la confiança amb “la impossibilitat de no viure”.


PARADOXA

Paradoxa com una declaració en aparença de veritat i que comporta una autocontradicció lògica o una situació que contradiu el sentit comú. En paraula plana (En altres paraules), la paradoxa es “allò oposat del que es considera cert”. La paradoxa com a camp d’acció és el resultat de la suma d’una realitat i el seu context.

És per aquestes percepcions, i crec que és una cosa evident, que hi ha una impossibilitat per aconseguir un model de narració comuna, amb la finalitat que una gran majoria de la societat trobe seny i alleugeriment de l’ànima per a seguir vivint. Per tant, això ha esdevingut en un esgotament de la visió moderna, que creia que la cultura ens alliberaria d’allò més abjecte d’una societat subjugada a un model tardocapitalista explotador i dominant. Per això, cal pensar que els models de resposta posteriors, els quals, mitjançant les idees de d’utopia o revolució –i que havien d’emancipar-nos–, no sols no aconseguiren assolir el seu missatge de canvi, sinó que al mateix temps foren absorbits com a estructura del propi sistema, accelerant si cal, des de una visió fragmentada i postmoderna, la mort d’aquella societat que calia alliberar.

Plantejar-me si hi ha opció des de un nou context sociocultural o tecnoeconòmic, que ens permeta una nova lectura d’aquest nou context que se’ns mostra com a estructura en constant estat de mutació, és el que motiva aquesta sèrie d’intervencions. Al cap i a la fi, punt de partida per a mi per a entendre i viure en aquest nou hàbitat contemporani i, al mateix temps, confiar amb “la impossibilitat de no viure” com a camp de treball. I tot, sense oblidar aquest món global, confús i fragmentat.

En aquest espai, i en aquesta immensitat i diversitat conjuntural, és on se’ns aboca constantment quan experimentem “alló real”. Justament, ací és on de vegades radica la idea extrema d’espai de llibertat (per contradictori que semble), on cal que esperem que la realitat ens llance de bell nou la credibilitat i l’eficàcia que esperem de la vida mateix.


ALLÒ REAL

Com allò que no pot ser dit o representat, solament repetit, és, doncs, el trauma del subjecte a l'hora d'enfrontar-se amb alguna cosa que no ha pogut fer paraula i, per tant, que resta latent en l'interior.

Per a Jacques Lacan, tot açò podria ser expressat com una trinitat en un subjecte partit: l'Imaginari, el Simbòlic i el Real. Tres estadis o registres sincrònics i en constant relació. Però també diacrònics –Real, Imaginari, Simbòlic–, tant en la configuració del subjecte com en el propi ensenyament de Lacan –i no en el mateix ordre–. A partir dels anys seixanta, Lacan comença a deixar de costat el pensament estructural i l'atenció al Simbòlic per centrar-se en l'estudi del Real com l'impossible del subjecte, la dimensió inassolible d'aquest. Si el Simbòlic era el regne del llenguatge, de la llei, mentre que és Nom-del-Pare, el Real serà el que escapa a la significació, el que està més enllà de la llei, abans que el subjecte es cree com a tal.

• Per tant no hi ha una teoria lacaniana del Real, perquè el Real excedeix a qualsevol teorització; és el punt cec del llenguatge, la barra que divideix al subjecte en dos, el antagonisme essencial que fa que sempre siguem dos en lloc d'un. Després de la enunciació d'un “realisme psicótic”, que dialogaria amb el realisme traumàtic de Foster, relacionat amb l'eliminació de la mediació simbòlica, Perniola ha estat qui millor ha reelaborat i aplicat a l'art algunes de les idees del filòsof francès Clément Rosset, per a qui –en essència– el Real està relacionat amb la idiotesa, la recerca de l'única cosa i simple, enfront del componiment forçat del subjecte cultural. Igual que succeeix en l'últim Lacan, el Real apareix vinculat a l'impossible. L'únic Real és l'idiota, el boig o, sobretot, el cadàver. El Real és allò que mai arriba i, no obstant això, torna sempre al mateix lloc.